Benvinguts a Mèltia
Abús publiquen el segon disc, Mèltic, un treball més urbà, elèctric i amb col·laboracions de Gerard Quintana, entre d’altres
El món interior de l’Agustí Busom és complex, però quin no ho és? Si jo hagués de plasmar el meu en algun lloc, en sortiria un garbuix de contradiccions, un guirigall d’idees i sentiments. Per sort, l’únic que he de fer és parlar amb l’ànima d’Abús perquè m’ajudi a entendre el seu. A més, ho tinc fàcil: ja el va dibuixar a Son i ara l’ha acolorit a Mèltic, el seu segon disc. Durant la conversa, va repetint que és conscient que és un treball “dens”, segurament perquè molta gent li ha fet el mateix comentari que jo: “Costa entrar en el disc”. Costa per la veu fosca, per la durada de les cançons, per la quantitat d’informació sonora i sensorial que acumulen, per l’ambient un punt inquietant. Sí, per tot això costa endinsar-s’hi, però quan hi ets tens ganes de quedar-te a Mèltia. Precisament per les mateixes raons. Per la cruesa de la veu, per la durada d’unes cançons plenes de matisos, per la riquesa sonora i sensorial que acumulen, per l’ambient despullat, sense artificis. “D’on dius que no vols sortir?”, em pregunteu? Ah, és que no us havia transcrit la presentació de l’àlbum... “Mèltia, un món a cavall entre el món físic de la terra i el món espiritual, que connecta les parts de l’ànima que ens condueixen i guien cap als nostres anhels tenint per mare la Natura”.
Continuo llegint. “Des de fa ancestres, hi ha enviats mèltics a la terra”, com ara ocells, felins, llibres, rius o instruments. Però també hi ha l’híbrid. “Els meltcians van creure convenient provar de concebre un nou ésser mèltic per enviar a la terra amb forma humana. Al cap del temps va trobar una escletxa per on endinsar la seva personalitat creativa”...
–¿Tinc l’honor d’estar parlant amb el representant de Mèltia a la Terra?
–Això no ho sé! Jo el que sé és que tornant amb avió de Moscou vaig veure un paisatge impressionant. Hi havia núvols per dalt i per baix i el cel estava ple d’ombres i de figures i d’éssers mèltics que parlaven. Vaig fer un parell de lletres, allà dalt. I res, he intentat fondre tot això... Sempre que et trobes algú que té alguna cosa especial, és una persona mèltica. Una persona, un llibre, una pel·lícula...
–O un disc, en aquest cas.
–Un disc, unes cançons. Sí, pot ser... De mèltic n’hi ha més d’un. Ara, si et refereixes a l’híbrid no ho sé, això no ho sap ningú.
Doncs parlem del que sabem, que és Mèltic, amb majúscula: el disc. De moment, intuïm que Ull de bou és una de les cançons nascudes a l’avió. “Per un ull de bou imagino un món nou per on tota criatura, flota per on vol”, canta l’Agustí. Després, explicarà que ho va escriure inspirat pels éssers mèltics que ocupaven la franja entre núvol i núvol i que “xiulaven melodies i recitaven lletres antigues de poetes que no han existit mai”. Aquestes muses i, sobretot, el temps que ha tingut aquest cop Abús per treballar els temes han fet que es cuidessin especialment les lletres. Unes lletres que reflecteixen el que se’n diu un esperit lliure, potser per això de vegades una mica desubicat en el món actual. Però això és una teoria meva, segur que l’Agustí me la tiraria per terra, com totes...
“El disc no deixa de ser trossos d’un món que tinc jo dins del cap. Que tenim tots, el que passa és que tothom ho expressa de formes molt diferents. Les cançons van des de la ràbia, la solitud, els records d’infantesa, passions molt més curtes, estripades... Potser aquest disc té un caràcter més urbà que Son, perquè les elèctriques tenen molt més pes. Tenia moltes més ganes de soroll. És més opac, saps?, com més urghhh, amb més entranyes, més vísceres...”
–Més rebel?
–No...
–Més inconformista, doncs.
–És que així és com sóc jo.
–Ja és això, doncs.
–Però és que avui en dia no hi ha res rebel, tot és un producte, filla. Molt rebel no pots ser!
–Ho dic per les lletres. I pel fet que no sigui un treball pretesament comercial.
–Després del primer disc vaig passar una època que estava com molt baix. “Què faig?”, em preguntava. Perquè, esclar, havia passat un temps, el disc s’havia anat paint, o almenys jo l’havia repaït, tenia gust com de sofregit, sempre repetit. I no sé, necessitava marxar, estar sol... Les persones que ens dediquem a la música així, creativa, donem moltes voltes a les coses, pensem què hem de fer, quin ha de ser el següent pas... Tot et condiciona, tot t’influeix... Amb Abús vam tenir una bona rebuda,a nivell de públic no tant, però la crítica ens va deixar bé i això fa un cert respecte. Em calia tornar a fer cançons sense pensar en tot això. Vaig anar uns dies a Prades, en Joan d’Els Pets em va deixar una casa que hi té, i em va anar molt bé. Per ser jo. Llegir, tocar, no plantejar-me res... De fet, el disc comença allà. Després vaig marxar a Moscou, vaig tornar a Barcelona, vaig anar una setmana a Eivissa...
–Aquesta necessitat de desconnexió... En Gerard Quintana ha dit sobre tu que espera que se’t recolzi “a mort” perquè t’ho vals però que també “se’t deixi treballar sense pressions”. ¿És difícil evitar-les quan entres en l’engranatge?
–Però pensa que aquesta pressió és relativa. Si fos un tio que vengués moltíssim estaríem parlant de pressions. Però com que no... És com si... No, no posaré cap exemple de futbol...
–¿No t’agrada el futbol?
–No.
–Ostres, quina meravella!
–O no; aquí, si no t’agrada el futbol, no pots parlar de res. Si no t’agraden els cotxes, les motos i el futbol... només queda una cosa i no pots parlar sempre del mateix! Bé, el que et deia, que la pressió és relativa, sobretot és interna. Interna sí, estàs capficat, penses “I ara què”... I el punt de partida de Mèltic va ser no pensar en res més que a tenir una acústica i tocar i fer el que he fet sempre. L’Agustí inventant històries, llegint i traient punts de vista diferents i contradiccions...
D’aquest retorn als orígens n’ha sortit un disc, ho diu l’autor, “on costa capficar-t’hi, que costa d’entendre”. “La majoria de cançons duren quatre minuts i mig, cinc minuts, pero per això juga amb els contrastos. Ara més energètic, ara més introspectiu”... Però, per sobre de tot, del que està més satisfet l’Agustí és d’haver-se deixat anar del tot. “Noto un creixement, la percepció d’un món nou, meu, intern, en el qual em sento molt més lliure per expressar-me i amb molta més força”. Ara arriba l’hora de recollir. “Tinc ganes de rebre coses de fora. Jo he tret molt, a veure què aplego per anar seguint. Quan fas música no pots viure sense això. Si hi ha alguna altra manera, que m’ho expliquin. Jo no puc. Toquis molt o poc, si no hi ha un feedback... per mínim que sigui... De vegades, a més, són les coses que t’omplen més. Una tonteria que et diu algú i que per a tu és important perquè no s’hi ha fixat ningú més que aquella persona”...
Abús en concert: 3 de febrer a Moià; el 7 a BCN (FNAC Triangle); 12 de març a Torroella de Montgrí; 16 d’abril a BCN (Centre Garcilaso)i el 21 també a BCN (La Pedrera). Son, 2002, Discmedi. Mèltic, 2004, Discmedi
Laia Bruguera
http://www.avui.com/cgi-bin/articlerc.pl?/avui/rc/04/gen/28/+4a.htm